* pop casolà de molt bones maneres.
http://www.myspace.com/samitierbcn

l'estiu va posant ratlles a la seva existència particular. desconec si en fa quatre paral·leles i la cinquena que creua aquestes diagonalment. la nit fa suar i els matins primerencs donen sospirs. els diumenges a la tarda porten formes d'ela sobre el sofà. amb el tour a la tv, com a les cançons de facto delafé i als estius de quan no tenia pèl a la cara. la cartellera porta pel·lícules fetes a casa per anar a veure. i la 'honey bunch' ratllades dibuixades amb clau d'algun imbècil amb diarrea mental. arribar a excitar-me sobre manera la idea de descobrir, in fraganti, el que està despedint la pintura del teu cotxe com a divertiment de dubtosa eficàcia. i explicar-li, sense necessitat de mediar més de quatre paraules que això no t'agrada i que al teu barri de la verneda tenen una manera molt especial d'explicar algunes coses. però el dilluns et porta a realitats sense tantes dosis de virilitat poc perfumada. hi ha cadires d'oficina. també hi ha persones que les escalfen. com les meves pilotes. hi ha viatges a la ràdio per parlar de música. hi ha conferències de política al centre darrere la càmera. hi ha, sortosament, vells companys de feina a qui retrobar. compartir un cafè ràpid, dues cigarretes, abraçada i mitja i cinc cèntims de currículum vital. és dilluns, fa calor, i tinc futbol. i samitier son cada dia una mica més bé.

àudio: samitier: porter-davanter

la nevera parla estiu. hi ha síndria, crema de carbassó, i préssecs (del groc i del de vinya). l'aigua freda fa repicar les dents. especialment quan es beguda sense pausa. al tornar, per exemple, del gimnàs. de veure la brillantor dels braços al suar i una insospitada llargada de la meva llengua. que no surt tant de la boca ni pels jocs sexuals més perversos. mentre procuro per no perdre el coneixement escolto converses d'homes amb braços de forma d'onada, que introdueixen algun sinònim testicular cada quatre o cinc paraules. penso en clau estival mentre llueixo les noves vialli's de marró estilístic. cames nues i ganes de. a la tv un espectacle de circ com a funeral de michael jackson. he lamentat la pèrdua. per l'inesperat del fet i per la genialitat del subjecte. al assabentar-me'n vaig recordar com billie jean sonava sempre a les nostres festes. aquella preciosa línia de baix i aquell ritme que no és blanc ni negre. que aconsegueix ser les dues coses. la calor alfuixa ja. però al carrer segueix coent l'asfalt. les amigues de les amigues segueixen sent sumament apetitoses. els autobusos segueixen portant l'aire acondicionat massa alt. i segueixen havent botigues amb revistes boniques que comprar.

àudio: death cab for cutie: your heart is an empty room

"la rubia es, en realidad, doblemente mujer."

-Con las rubias es mejor no meterse- dijo el doctor Skreta.
(...)
-Es el típico comportamiento de una rubia- dijo el doctor Skreta sin extrañarse.
-¿Cree usted que las rubias son distintas a las morenas?- dijo Bertlef.
-Por supuesto - dijo el doctor Skreta-. Los cabellos rubios y los morenos son los dos polos del comportamiento humano. Los cabellos morenos representan virilidad, valor, franqueza y actividad, mientras que los rubios simbolizan la feminidad, la ternura, la impotencia y la pasividad. De modo que la rubia es, en realidad, doblemente mujer. Las princesas tienen que ser rubias. Por eso las mujeres, para ser lo más femeninas que puedan, se tiñen de rubio y nunca de negro.

'La despediada'. Milan Kundera.

àudio: aidan moffat & the best-ofs: big blonde

eren quarts de dotze de la nit i vint-i-nou graus de temperatura es repartien de forma sudorífica per l'ambient. l'impossibilitat de dormir generava un neguit de sobres conegut. repartia sospirs i posicions sobre el matalàs. recorrent a l'antiga tècnica del record per evocar al son. pensava en la parada del bus a dos quarts de set del matí. la dona gran que, primer vergonyosament, em comença a gesticular al davant perquè em desproveeixi dels meus cascos. després de fer-ho i de poder escoltar-la nítidament, comença a parlar, desvergonyidament ja, del meu cabell. m'explica que se n'ha adonat de lo guapo que sóc amb aquest tall de cabell. que com podia anar amb aquelles rastes tant llargues. que, abans, em veia i pensava " y este chicho...". que lo contenta que deu estar la meva mare i insisteix en la suposada bellesa que ara suposadament apodero. jo vaig somriure i, al mateix temps, vaig recollir els dos glòbuls oculars que m'havien caigut a terra fruit de la sorpresa. de totes maneres li vaig donar les gràcies i rebutjar les disculpes per la seva osadia. estort encara vaig tornar a vestir les orelles de música, amb el pop naïf de joan miquel oliver, i vaig pregar que arribés l'autobus. per continuar amb un dia que sospitava no tornaria a portar més divertiments alteradors de normalitat d'aquesta mena.

àudio: joan miquel oliver: petit homenet

dos dies de calor i sol superlatiu. després tres de núvols, xafogor i alguna pluja inesperada. és el temps que es veu per la finestra. o una metàfora aplicable a estats d'ànim inestables. les fluctuacions no s'aturen, però. i la normalitat i certa estabilitat enyorada acaben tornant. a fora de casa i a dins d'un. enmig algun sopar de comiat. per cloure etapes universitàries. que acaben sense ganes de comprar marcs de fusta per emmarcar papers que semblen ser mullats. nits de sònar. envoltat de químics sense proveta i algunes actuacions decebedores. amb massa cansament per gaudir de forma apropiada i per escoltar arengues anti-establishment de taxistes de parla castellana. nits de festa a pobles de costa al sud, també. visitant cases amigues. bevent cervesa entre rialles casolanes, frases germàniques, somriures madrilenys i alguna mirada d'incredulitat canandenca. viatges en tren de bon matí per tornar a casa. acomodant entre les cames, de forma inevitable, el record d'aquest mateix viatge un temps enrera. abandonar el subsòl i tornar tranquil·lament cap a casa. per donar el bon dia, rentar-se les dents i els peus ennegrits. llegir tres pàgines i mitja i esperar un càlid despertar de migdia.

àudio: earl gaines: it's worth anything

Nuestro propio cielo (2007) from Roberto Pérez Toledo on Vimeo.

dones, frivolitat i altres misèries. per cert, quin tipus d'individues es dediquen a regalar llençols?

àudio: minnie ripperton: reasons

la calor prem, però no ofega (encara). com déu, segons la saviesa popular. apetitoses són les terrasses, les cames a l'aire, el fumar al balcó ben sopat i el soul de johnnie taylor que sona a casa. l'armari es mostra impassible davant la sortida de tres parells de sandàlies i l'entrada d'una funda nòrdica. gustosos passejos de vespre en aquest barri perifèric que sembla créixer. dones que et saluden però no coneixo. per assentir amb el cap i seguir guadint de l'eclecticisme provinent del meu i-pod. visites a senyors de bata blanca que em parlen de dosis, de passats, d'antigues nòvies i de millores. jo parlo de les èpoques de sobrepes i de anèmia del meu ego, de projectes. li parlo també de dones en passat mentre cito a welsh. sobre la mètafora de perseguir dones i autobusos. ell fa cara de no creure-hi i es despenja citant-me a kundera. torno a casa per sopar lluç i felicitar al pare per la seva jubilació. diu que encara se'n recorda de la primera classe que va donar. em poso a fer càlculs però desisteixo gairebé a l'instant. miro les dues entrades pel sònar a la butxaca. sessions d'hipnosi emocional amb electrònica i la companyia del meu amic amant del techno. veure ballar baldufes plastificades i tornar a casa ( o no ) amb la lleugeresa vital i despreocupada del qui es vesteix de mussol de tant en tant.

àudio: the staple singers: i'll take you there